A partir de Pardines "se acabó la farsa"

No sortir la revetlla de Sant Joan té els seus avantatges, poder matinar l'endemà i estar en condicions per a poder pedalar. No tenir el nostre cotxe té els seus desavantatges, tals com ficar dos bicicletes i una bossa d'esport en un maletero impossible. La sortida programada és circular i discorre entre Vilallonga de Ter, Tregurà, Pardines, Abella i Vilallonga de Ter.

Conduim fins a Vilallonga de Ter, allà parquem i enfilem carretera amunt fins a Tregurà. Pujada per asfalt amb pendent costant, seguidament pujada per pista fins a 2000m d'altitud. Estàvem dins dels núvols envoltats de vaques que pasturaven i...silenci. Només se sentia el nostre pedalar. Damunt dels nostres caps podiem veure àguiles bestials que voltaven atentes a qualsevol moviment en fals. Això no té preu.

Després de la pujada arribem a un pla, passem un refugi i tot baixada. Anem creuant salts d'aigua del desgel i de fons encara podem veure neu en algun cim. La ruta passa d'una vall a una altra, de pastures a boscos d'avets i les vistes són precioses.

Baixem fins a la carretera i hem de pujar 3 Km fins a Pardines. En total fins aquí 37,5 Km assequibles entre pujades i baixades.

A partir de Pardines, i ja amb la panxa plena, la cosa canvia, i molt!

Al bar on vam esmorzar ja ens van avisar. Sortim de Pardines pel Camí de Camprodon. Ara ve pujada i pedra. Molt desnivell i pedra solta fins arribar a la Collada verda. Es fa dur si no tens tècnica i et falta força. Però altament recomanable per a qui vulgui fer un bon entrenament. La vegetació és molt variada, fins i tot vaig veure maduixeres silvestres, i al loro! abunden les ortigues, aneu amb compte. Es van creuant petits rierols, s'ha de tenir en compte en el cas de fer la sortida dies després de pluja. 

Un cop estem a dalt de tot comença la baixada, una part de la baixada és amb pedra però es baixa bé.  En el meu cas, lenta. 

La baixada de l'Abella fins a la carretera està asfaltada i ja de tornada a Vilallonga.

En resum, la recomano, molt maca i amb unes vistes dignes d'aquest país.

Le Mont Ventoux, allez, allez!!

Finalment va arribar el cap de setmana tan desitjat i esperat. I val més també dir-ho, temut, no ens enganyem. Les condicions meteorològiques serien decisives.
Al matí ens posem en marxa dos vehicles. Al primer van l'Ori i la Vane, que estrenen cotxàs, i a l'altre anem la Berta, l'Agustí, el Sergi i jo. Un cop a l'autopista, no l'abandonarem fins arribar a Carpentras, ja a la Provença.
L'espígol ens dóna pistes que ja estem molt a prop. Després d'uns petits incidents amb el navegador...arribem sense problemes a l'hotel.
L'hotel està a Mazan, a uns 40 Km. del M.Ventoux, és familiar i els amos són molt amables. Passejada per Mazan, sopar a una pizzeria-restaurant i a dormir!
L'endemà tenim previst començar a pedalar a les 8:30. Com un rellotge fem la foto oficial de la sortida i a partir d'ara la carretera per davant. Ens segueixen la Berta i la Vane, això ens dóna molta seguretat.
Agafem la carretera de Mazan fins a Sault, que és una de les tres possibilitats d'ascendre la muntanya. És la de menor pendent però la més llarga.  Totes tres alternatives de pujada convergeixen a "La Grave" i des d'aquí al cim.
Fins a Sault, el paisatge és espectacular, sembla pla però no parem de pujar. Passem de 200 a 700m d'altitud en 30 Km escaig. La carretera, que travessa un coll, és molt agraïdafins i tot gaudim de descansillos. Un cop arribem a Sault tenim per davant 26 Km aprox i poc a poc anem pujant metres d'altitud i es van notant els Km que portem a les cames.
A bon ritme, el grup ascendeix.
Feia molt bon dia i la temperatura era ideal, tot i les petites sacsejades de vent. El vent seria el protagonista en els darrers Km. A 6 Km del cim el grup es divideix: l'Ori i el Sergi agafen un ritme més fort i marxen. L'Agustí decideix acompanyar-me durant aquests darrers Km per marcar un ritme més còmode.
En aquest punt ja vèiem com molts ciclistes que ja havíen coronat el cim baixen a tot drap i ens donen ànims. Fins i tot, com si d'una gran competició esportiva es tractés, hi havia fotògrafs disparant amb les seves càmeres i a mode de souvenir ens oferien les fotos de record. Et posaven la seva targeta a la butxaca del maillot i es quedaven tan contents. En aquell moment jo al.lucinava. I més ciclistes baixant, de totes les condicions físiques i de totes les edats i sexes. Hi havia gent amb Mountain bike, amb gos,  super preparats, d'altres més pajareros amb xandall, sense casc...
L'Agustí anava protegint-me del vent, que a pocs Km del cim ja bufava fort i ens feia desequilibrar. Vaig haver de parar un minut per a beure aigua, recuperar l'alè i poder continuar.

Al Sergi i a l'Ori els vam perdre de vista, la Berta i la Vane ens animaven aquests darrers Km i ens avisavem de que ja quedava poc. Era molt emocionant sentir l'ambient que es respirava en aquella carretera, tot esport i esforç. Ganes de superar-se respecte a una ocasió anterior, ganes de superar la primera vegada.
Durant tot l'ascens, hi havia marques que ens indicaven de la distància i l'altitud i ens ajudaven a regular energies. Marques que cada cop ens feien més feliços i ens servien de motivació.
Un cop a dalt, l'ambient era molt millor. Més ciclistes, orgullosos, contents, fotografiant-se, recuperant forces, animant als que anaven arribant. Des del cim i amb vistes panoràmiques espectaculars, el Mont Ventoux, ens va fer recordar per sempre del perquè del seu nom.

Gràcies familia per aquest dia i espero poder repetir d'altres!

Ripollet - Turó de l'home

El dissabte vem sortir amb el club ciclista Cerdanyola en una ruta per carretera, l'objectiu era ambiciós, potser massa i tot, la idea inicial era anar fins a Sant Celoni, pujar al Turó de l'home, i tornar a casa pel mateix camí o fins on arribessim. La Berta ens faria de cotxe escombra per si es complicava la cosa.
Vem sortir de Cerdanyola seguint als del Club, amb la incorporació de la Neus de última hora, que ens va acompanyar en el camí d'anada fins a Sant Celoni estrenant-se en el que segur serà un futur prometedor en bicicleta de carretera!!
Fins a Cardedeu vem avançar amb un grup del Cerdanyola bastant nombrós per la carretera de la Roca, però es veia a l'Agustí molt nerviós, amb ganes de formar una escapada que ens portés fins a la falda del Montseny en solitari. A Cardedeu ens va adelantar un grupet de tres màquines fent relleus com bojos. L'Ori i jo només veure'ls passar ja savíem el que passaria, i evidentment, quan van adelantar a l'Agustí aquest sel's va posar a roda deixant ràpidament al grup del Cerdanyola enrera.
A l'Ori i a mí amb prou feines ens va donar temps per atrapar-los i deixar que ens portessin a roda a un promig de 30 o 40km/h fins a Sant Celoni. En el plà vaig constatar que no és el meu terreny, ja que vaig estar bastanta estona gairebé fent la goma mentres que l'Ori i l'Agustí anaven frescos com una rosa!!En aquests terrenys és on més es nota que la carretera i jo encara no ens coneixem prou.
A Sant Celoni començava l'ascens fins al Turó de l'home, el punt més alt del Montseny que s'alçava davant nostre tal com si fós un colós dels Apls francesos, rodejat de núvols promonitoris que n'impedien veure el cim!!
Vem començar els tres molt poc a poc, conscients que ens esperaven 25km d'ascens continuat i 1400 metres de desnivell acumulat.
De pardins fins a Santa fé la carretera va enfilant, però no de manera exagerada i està en bastant bon estat, sobre el km 4 ens va passar un noi del Gràcia que ens va fer despertar del nostre empanament que portavem. Ràpidament, com no, l'Agustí (sembla que estigui fet un xaval) se li va posar a roda fent-nos canviar el ritme. En aquell punt vaig decidir que era impermisible que hagués de ser el nostre pare el que sempre donés la cara i em vaig posar a tirar davant del grup a un ritme una mica més fort del que portavem. El canvi va ser evident, el Gràcia ens va intentar seguir uns metres però de seguida el vem deixar enrera i vem enfilar els tres cap a dalt amb mí marcant un ritme que puc qualificar de correcte. L'Ori amb dolors estomacals ens seguia, tot i que sufrint una mica més del que en ell és habitual. Donc fè que l'estomac és un dels grans enemics del ciclista!!
A Santa fé ja portavem 17km de pujada i hi vem arribar bastant sencers, després vem girar cap al Montseny en una carretera impressionant que passava entre mig d'un bosc inmens i que a sobre baixava una miqueta donant una treva a les nostres llastimades cames.
Punt important d'aquest ascens va ser la boira, que en aquell punt i fins a dalt ja no ens va abandonar en cap moment.
Quan millor pintava la cosa, trobem una desviació a la dreta, una carretera mig esfaltada i que feia por només d'imaginar les rampes que ens esperaven, ja que per culpa de la boira, tampoc les veiem. Al terra, un número, 6! els quilòmetres que ens mancaven per arribar a dalt.
De seguida comencem a pujar per unes rampes de difícil descripció i em quedo sol al capdavant, veient com l'Agustí i l'Ori es van quedant enrera pagant la fatiga acumulada. Per mostra de la duresa d'aquests 6 quilòmetres, dir que el desnivell mig dels 3 primers km és de 9,6%; amb algunes rampes que deuen oscil·lar sobre el 18%!!
Sufrint com un animal, i tirant de ronyons ja que cames feia estona que no en quedaven començo a cremar els últims metres fins a dalt. De tant en tant em passava la Berta amb el cotxe i després ens anava esperant per fer-nos fotos i donar-nos els ànims tant necessaris per arribar a dalt. Gràcies Berta!!
Finalment arribo a dalt on m'esperava una vista impressionant, si la boira ho hagués permès...i no va ser així. Es una llastima però amb prous feines es veien 5 o 10 metres enllà. Enseguida vaig començar a notar el que realment faria que al final fessim la tornada en cotxe. El fred!! No sé a quants graus estariem al Turó de l'home però pocs, molt pocs, i jo sense abric, suat i esperant a l'Ori i l'Agustí que tardaven més en arribar del que esperava. Finalment vaig decidir fer marxa enrera per salvaguardar-me del fred en el cotxe que esperava un quilòmetre a baix (l'últim quilòmetre de carretera està tancat per als cotxes) i de pas assegurar-me que l'Agustí i l'Oriol estaven bé. Mel's vaig trobar fent les últimes rampes, sufrint de mala manera (igual que jo!!) i demostrant que encara no hi ha port de muntanya que pugui amb els Reventós.
En seguida vaig arribar al cotxe on esperava la Berta. Vem carregar les bicis, calefacció "a tope" i cap avall a esmorzar a... de fet, no sé ni on vem esmorzar, però s'hi menjava prou bé!!!
Sortida èpica, preparant el que serà sense dubte la ruta de l'any, l'ascens al Mont Ventoux que ens espera la setmana vinent!!

Poso ara unes fotos que quedaran ja per la història, i el track de l'ascens realitzat, amb 1450 metre de desnivell acumulat!!