Vem sortir de Cerdanyola seguint als del Club, amb la incorporació de la Neus de última hora, que ens va acompanyar en el camí d'anada fins a Sant Celoni estrenant-se en el que segur serà un futur prometedor en bicicleta de carretera!!
Fins a Cardedeu vem avançar amb un grup del Cerdanyola bastant nombrós per la carretera de la Roca, però es veia a l'Agustí molt nerviós, amb ganes de formar una escapada que ens portés fins a la falda del Montseny en solitari. A Cardedeu ens va adelantar un grupet de tres màquines fent relleus com bojos. L'Ori i jo només veure'ls passar ja savíem el que passaria, i evidentment, quan van adelantar a l'Agustí aquest sel's va posar a roda deixant ràpidament al grup del Cerdanyola enrera.
A l'Ori i a mí amb prou feines ens va donar temps per atrapar-los i deixar que ens portessin a roda a un promig de 30 o 40km/h fins a Sant Celoni. En el plà vaig constatar que no és el meu terreny, ja que vaig estar bastanta estona gairebé fent la goma mentres que l'Ori i l'Agustí anaven frescos com una rosa!!En aquests terrenys és on més es nota que la carretera i jo encara no ens coneixem prou.
A Sant Celoni començava l'ascens fins al Turó de l'home, el punt més alt del Montseny que s'alçava davant nostre tal com si fós un colós dels Apls francesos, rodejat de núvols promonitoris que n'impedien veure el cim!!
Vem començar els tres molt poc a poc, conscients que ens esperaven 25km d'ascens continuat i 1400 metres de desnivell acumulat.
De pardins fins a Santa fé la carretera va enfilant, però no de manera exagerada i està en bastant bon estat, sobre el km 4 ens va passar un noi del Gràcia que ens va fer despertar del nostre empanament que portavem. Ràpidament, com no, l'Agustí (sembla que estigui fet un xaval) se li va posar a roda fent-nos canviar el ritme. En aquell punt vaig decidir que era impermisible que hagués de ser el nostre pare el que sempre donés la cara i em vaig posar a tirar davant del grup a un ritme una mica més fort del que portavem. El canvi va ser evident, el Gràcia ens va intentar seguir uns metres però de seguida el vem deixar enrera i vem enfilar els tres cap a dalt amb mí marcant un ritme que puc qualificar de correcte. L'Ori amb dolors estomacals ens seguia, tot i que sufrint una mica més del que en ell és habitual. Donc fè que l'estomac és un dels grans enemics del ciclista!!
A Santa fé ja portavem 17km de pujada i hi vem arribar bastant sencers, després vem girar cap al Montseny en una carretera impressionant que passava entre mig d'un bosc inmens i que a sobre baixava una miqueta donant una treva a les nostres llastimades cames.
Punt important d'aquest ascens va ser la boira, que en aquell punt i fins a dalt ja no ens va abandonar en cap moment.
Quan millor pintava la cosa, trobem una desviació a la dreta, una carretera mig esfaltada i que feia por només d'imaginar les rampes que ens esperaven, ja que per culpa de la boira, tampoc les veiem. Al terra, un número, 6! els quilòmetres que ens mancaven per arribar a dalt.
De seguida comencem a pujar per unes rampes de difícil descripció i em quedo sol al capdavant, veient com l'Agustí i l'Ori es van quedant enrera pagant la fatiga acumulada. Per mostra de la duresa d'aquests 6 quilòmetres, dir que el desnivell mig dels 3 primers km és de 9,6%; amb algunes rampes que deuen oscil·lar sobre el 18%!!
Sufrint com un animal, i tirant de ronyons ja que cames feia estona que no en quedaven començo a cremar els últims metres fins a dalt. De tant en tant em passava la Berta amb el cotxe i després ens anava esperant per fer-nos fotos i donar-nos els ànims tant necessaris per arribar a dalt. Gràcies Berta!!
Finalment arribo a dalt on m'esperava una vista impressionant, si la boira ho hagués permès...i no va ser així. Es una llastima però amb prous feines es veien 5 o 10 metres enllà. Enseguida vaig començar a notar el que realment faria que al final fessim la tornada en cotxe. El fred!! No sé a quants graus estariem al Turó de l'home però pocs, molt pocs, i jo sense abric, suat i esperant a l'Ori i l'Agustí que tardaven més en arribar del que esperava. Finalment vaig decidir fer marxa enrera per salvaguardar-me del fred en el cotxe que esperava un quilòmetre a baix (l'últim quilòmetre de carretera està tancat per als cotxes) i de pas assegurar-me que l'Agustí i l'Oriol estaven bé. Mel's vaig trobar fent les últimes rampes, sufrint de mala manera (igual que jo!!) i demostrant que encara no hi ha port de muntanya que pugui amb els Reventós.
En seguida vaig arribar al cotxe on esperava la Berta. Vem carregar les bicis, calefacció "a tope" i cap avall a esmorzar a... de fet, no sé ni on vem esmorzar, però s'hi menjava prou bé!!!
Sortida èpica, preparant el que serà sense dubte la ruta de l'any, l'ascens al Mont Ventoux que ens espera la setmana vinent!!
Poso ara unes fotos que quedaran ja per la història, i el track de l'ascens realitzat, amb 1450 metre de desnivell acumulat!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario