Volta al massís del Pedraforca

Diumenge, 5:15h, sona el despertador! esmorzem, traiem les bèsties i cap al cotxe.
Lleganyosos ens presentem a la gasolinera on havíem quedat amb els akatawa's per anar cap al que és una de les sortides imprescindibles del calendari, i que nosaltres no havíem pogut fer mai per incompatibilitats agafar-nos sempre de vacances, la volta en BTT al massís del Pedraforca.
L'objectiu, fer dos grups, un faria la volta habitual, mentre que uns pocs, entre els quals m'incloïa, allargaríem la ruta fent l'ascens al coll de la Mola.
Comencem tots junts per un ascens que ens portarà fins al Coll de la Bauma. Ja al principi sortim jo i el Quico fletxats deixant enrere a la resta del grup. Parem a esperar al demés en un refugi a mitja pujada, constatem mentre van venint tots el gran estat de forma de la Neus, que arriba al cap de ben poc, i sobretot l'increïble estat de forma del Gran jefe akatawa, que no para en tota la pujada de fotre'ns passades com una exhalació! no sé si serà la dieta del col•lutori, o el fet que hagi decidit acompanyar-nos en quad, però va com si portés motor!
Al refugi ens avancem el grup A, i marxem jo, el Quico, Pedro, Manel i Francisco.
Coronem en solitari el coll de la Bauma, tot i que el Robert encara ens seguia de ben a prop.

El següent coll que ens espera és increïble per les vistes i per les vaques que ens barren el pas, el coll del Collell. Coronem els 5 en grup donant la volta al massís en un paratge espectacular. La baixada inicial és molt ràpida, fins que ens desviem per una cruïlla invisible, que més endavant ens donarà un ensurt...
Per una trialera vertiginosa arribem al punt clau de la sortida, el lloc on es bifurquen la sortida curta i la llarga. Allà ens succeeixen una sèrie d'entrebancs, el primer, el Quico ha punxat, el segon, en el fragor de la baixada, m'he quedat sense pastilla al disc davanter, i el tercer, ens truca la Laia, i ens diu que la Neus s'ha saltat la famosa "cruïlla invisible" i que l'han perdut de vista. Per sort tot queda en un ensurt ja que gràcies al Jefe i al seu Quad l'hem pogut localitzar ràpidament.
Després de tots els entrebancs, i sabent que el segon grup estava a punt d'arribar, decidim esperar-los i anar a esmorzar tots junts a Gósol. La volta llarga haurà d'esperar per una altra ocasió més adequada. A Gosol ens trobem amb la Neus i el Jefe, que acabaven tot just d'arribar, esmorzem "de traca" en un restaurant bastant pintoresc. 10 km de baixada fins al cotxe i donem per acabada la sortida.

Les poques fotos que vaig treure parlaran per si soles.

Cerdanyola del Vallès-Coll d'estenalles-Granera i altres coses

Amenaça SOL ben entrat el matí. Error: sortir a les 9.
La sortida per carretera pinta molt bé, bon Kilometratge, bona ruta i bona companyia. Pedalem a bon ritme, de Cerdanyola a Sant Cugat, de Sant Cugat a Terrassa, Matadepera...van caient Kilòmetres i els graus dels termòmetres comencen a pujar. Parem a comprar aigua perquè sospitem que farem curt. Léase Pepo i Neus preocupats pel nostre estat d'hidratació, i a excepció de l'Ori i la seva afinitat per l'energia solar. Mengem una mica i continuem.

La carretera està força transitada, i els conductors (en la seva majoria) demostren un comportament incívic, bueno més aviat el que ve després d'incívic. Fent camí tenim temps de pensar estratègies de conscienciació: dur eslògans al maillot tipus "jo també sóc un vehicle, respecta'm", repartir panfletos als semàfors quan parem i d'altres més dràstiques i agressives proposades pel Sergi que no esmentaré...
Veiem cartells que ens indiquen que entrem al Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i la Serra de l'Obac.


La pujada al coll d'estenalles té un parell de Km durillos, va picant però és maca de fer. L'Ori i el Sergi fan carreres. El Pepo demostra estar en molt bona forma. Després tot baixada. Vistes molt maques a Montserrat. Abans del desviament fins a Granera trobem una "v" és a dir, baixa-puja. Apurar pinyons i ritme tranquil que encara queda el pitjor.



Ja de camí a Granera, baixem, baixem i baixem. Trobem ciclistes que ja tornen d'esmorzar i mirant més enllà s'aprecia com la carretera s'enfila, i no para fins gairebé arribar al poble. L'Ori i el Pepo van tirant molt i molt bé, el Sergi m'acompanya durant tota la pujada. No hi ha ni una ombra! A punt d'arribar, paro per recuperar l'alè davant d'una casa que es diu "Els Collets", de fet era la darrera pujada, si ho arribo a saber continuo pedalant perquè ja ho tenia. La propera visita a Granera això no tornarà a passar! El Sergi arriba molt còmode. Al restaurant coincidim amb ciclistes de club St Andreu que ja marxen i paren a xerrar perquè són coneguts dels Reventós i en Canyadell.




Bon esmorzar i tornada a tope per St Llorenç, Castellar i Sabadell. Ens plantem a Cerdanyola en 1h 30m, comentem com ha anat la sortida i ens acomiadem. Segur que d'aquí ben poc repetim.

Intensive days - Training days

Dilluns 3 de juliol, primer dia de jornada intensiva del 2011, intensifiquem entrenaments per preparar el proper objectiu, que havent caigut els pedals d'occitània per força major, ja cal mirar més endavant, i la següent que trobem és ni més ni menys que la marxa selènika 2011!!
Tornant a l'entrenament, ruta molt pistera i ràpida, amb petits trams de carretera per enllaçar camins per la Rabassada i el Forat del Vent,35km, 1h i 40 min, 20,8 km/h de mitja, contant que el diumenge va caure un Turó de l'home no està gens malament.
Esperem que les necessitats del projecte ho permetin i pugui mantenir una constància en les sortides...creuem els dits!
Avui, en principi descansarem ja que he fet un partidet de futbol aquest migdia, però mai se sap el que pot passar quan arribi a casa, no descarto fer alguna trialera per lliberar tensions...

Arbúcies - Turó de l'home!!

Per segona vegada en poc més d'un mes el meu camí s'ha tornat a creuar amb el turó de l'home, aquest cop en bicicleta de muntanya!
Amb les cames encara cansades del triatló d'ahir, i després de matinar massa per ser diumenge (5:30h), partim jo i la Neus mig endormiscats fins a Arbúcies on haviem quedat amb tot el grup.
Des d'allà fins a Santa Fè el camí segueix per una pista ascendent però bastant suau que es va endinsant en els boscos del Montseny, anem gairebé tots en petits grups o en solitari, cadascú seguint el seu propi ritme per no cremar-nos en excés, jo en particular faig gran part del camí amb el Jesús, que porta un ritme excel·lent encara que potser massa ràpid per mí.
Un cop a Santa fè arribem al tram de carretera que enllaça amb els últims 6 km fatídics, i és precisament en aquest enllaç on comença a ploure, decideixo tirar enrera per assegurar-me que la Neus arriba bé i advertir-la de la pluja. Per sort quan arribo a la seva altura la pluja para, i ja no ens ha molestat més fins a dalt de tot.
En els últims 6 km he intentat seguir un ritme fort però he notat molt l'esforç del dia anterior, i he hagut de frenar una mica, he esperat a la Neus i hem pujat junts xino xano, fins i tot he pogut aprofitar per veure les precioses vistes de Catalunya que ni la boira, ni el cansament, em van permetre l'ocasió anterior. Just a dalt el núvol torna amb força i ens cau un aiguat que ens obliga a baixar cagant llets. Ens refugiem a l'Avet blau, on esmorzem tots junts i esperem que marxi la pluja! Després gairebé 20km més de baixada, en els que només ens hem hagut de deixar caure i disfrutar de la bicicleta. Felicitar a la Neus i a la Laia, que s'han convertit en les primeres dones akatawa en coronar el Turó de l'Home!! ah, i menció per el Busi, que en la batalla pel premi de la muntanya ha coronat en primer lloc a dalt just per davant del Quico i el Jesús!! De ben segur que si jo hagués fet l'ascens amb ells hagués quedat per darrera seu, quines màquines estan fets els tres...la pròxima ho intentaré per això eh!! No penjo fotos perquè m'he deixat la càmera a casa...grandíssim error!!
penjaré com a mínim el track per si algú se'l vol descarregar.

Triatló popular per equips de Banyoles

Cap de setmana intens el viscut, dissabte s'iniciava amb la meva primera participació en un triatló, això si, per equips!! a mí només em tocava rodar amb bicicleta; de moment l'aigua només la vull si vé acompanyada d'una "sombrilla" (parany linguïstic) i una cerveseta, i el que és correr només ho faig si és darrera d'una pilota de futbol.
El Dani es va encarregar de la natació, acabant la prova viu, i això ja és molt veient l'increïble nivell que hi havia a la cursa. Després en Camilo es va encarregar del running, portant un ritme més que correcte, i finalment em va tocar a mí fer 13 km per un circuit molt ràpid i bastant exigent, sobretot en els primers quilòmetres. Sensacions bastant bones, tot i començar massa ràpid, vaig acabar adelantant a bastants participants i esprintant en la meta final i tot!!. Demà sabrem la classificació, però el més important era participar en la festa popular de Banyoles i passar-ho el millor possible, així que objectiu completat!! Apofito per felicitar a l'organització, la prova molt ben explicada i narrada per aquell home incansable, el circuit molt ben marcat i amb gent indicant tots els punts delicats. un 10 per ells i un 10 pels meus companys d'equip, que ho van donar tot pel "Ripollet Team" defensant els colors d'una bandera (la de Ripollet) que no és la seva!!

A partir de Pardines "se acabó la farsa"

No sortir la revetlla de Sant Joan té els seus avantatges, poder matinar l'endemà i estar en condicions per a poder pedalar. No tenir el nostre cotxe té els seus desavantatges, tals com ficar dos bicicletes i una bossa d'esport en un maletero impossible. La sortida programada és circular i discorre entre Vilallonga de Ter, Tregurà, Pardines, Abella i Vilallonga de Ter.

Conduim fins a Vilallonga de Ter, allà parquem i enfilem carretera amunt fins a Tregurà. Pujada per asfalt amb pendent costant, seguidament pujada per pista fins a 2000m d'altitud. Estàvem dins dels núvols envoltats de vaques que pasturaven i...silenci. Només se sentia el nostre pedalar. Damunt dels nostres caps podiem veure àguiles bestials que voltaven atentes a qualsevol moviment en fals. Això no té preu.

Després de la pujada arribem a un pla, passem un refugi i tot baixada. Anem creuant salts d'aigua del desgel i de fons encara podem veure neu en algun cim. La ruta passa d'una vall a una altra, de pastures a boscos d'avets i les vistes són precioses.

Baixem fins a la carretera i hem de pujar 3 Km fins a Pardines. En total fins aquí 37,5 Km assequibles entre pujades i baixades.

A partir de Pardines, i ja amb la panxa plena, la cosa canvia, i molt!

Al bar on vam esmorzar ja ens van avisar. Sortim de Pardines pel Camí de Camprodon. Ara ve pujada i pedra. Molt desnivell i pedra solta fins arribar a la Collada verda. Es fa dur si no tens tècnica i et falta força. Però altament recomanable per a qui vulgui fer un bon entrenament. La vegetació és molt variada, fins i tot vaig veure maduixeres silvestres, i al loro! abunden les ortigues, aneu amb compte. Es van creuant petits rierols, s'ha de tenir en compte en el cas de fer la sortida dies després de pluja. 

Un cop estem a dalt de tot comença la baixada, una part de la baixada és amb pedra però es baixa bé.  En el meu cas, lenta. 

La baixada de l'Abella fins a la carretera està asfaltada i ja de tornada a Vilallonga.

En resum, la recomano, molt maca i amb unes vistes dignes d'aquest país.

Le Mont Ventoux, allez, allez!!

Finalment va arribar el cap de setmana tan desitjat i esperat. I val més també dir-ho, temut, no ens enganyem. Les condicions meteorològiques serien decisives.
Al matí ens posem en marxa dos vehicles. Al primer van l'Ori i la Vane, que estrenen cotxàs, i a l'altre anem la Berta, l'Agustí, el Sergi i jo. Un cop a l'autopista, no l'abandonarem fins arribar a Carpentras, ja a la Provença.
L'espígol ens dóna pistes que ja estem molt a prop. Després d'uns petits incidents amb el navegador...arribem sense problemes a l'hotel.
L'hotel està a Mazan, a uns 40 Km. del M.Ventoux, és familiar i els amos són molt amables. Passejada per Mazan, sopar a una pizzeria-restaurant i a dormir!
L'endemà tenim previst començar a pedalar a les 8:30. Com un rellotge fem la foto oficial de la sortida i a partir d'ara la carretera per davant. Ens segueixen la Berta i la Vane, això ens dóna molta seguretat.
Agafem la carretera de Mazan fins a Sault, que és una de les tres possibilitats d'ascendre la muntanya. És la de menor pendent però la més llarga.  Totes tres alternatives de pujada convergeixen a "La Grave" i des d'aquí al cim.
Fins a Sault, el paisatge és espectacular, sembla pla però no parem de pujar. Passem de 200 a 700m d'altitud en 30 Km escaig. La carretera, que travessa un coll, és molt agraïdafins i tot gaudim de descansillos. Un cop arribem a Sault tenim per davant 26 Km aprox i poc a poc anem pujant metres d'altitud i es van notant els Km que portem a les cames.
A bon ritme, el grup ascendeix.
Feia molt bon dia i la temperatura era ideal, tot i les petites sacsejades de vent. El vent seria el protagonista en els darrers Km. A 6 Km del cim el grup es divideix: l'Ori i el Sergi agafen un ritme més fort i marxen. L'Agustí decideix acompanyar-me durant aquests darrers Km per marcar un ritme més còmode.
En aquest punt ja vèiem com molts ciclistes que ja havíen coronat el cim baixen a tot drap i ens donen ànims. Fins i tot, com si d'una gran competició esportiva es tractés, hi havia fotògrafs disparant amb les seves càmeres i a mode de souvenir ens oferien les fotos de record. Et posaven la seva targeta a la butxaca del maillot i es quedaven tan contents. En aquell moment jo al.lucinava. I més ciclistes baixant, de totes les condicions físiques i de totes les edats i sexes. Hi havia gent amb Mountain bike, amb gos,  super preparats, d'altres més pajareros amb xandall, sense casc...
L'Agustí anava protegint-me del vent, que a pocs Km del cim ja bufava fort i ens feia desequilibrar. Vaig haver de parar un minut per a beure aigua, recuperar l'alè i poder continuar.

Al Sergi i a l'Ori els vam perdre de vista, la Berta i la Vane ens animaven aquests darrers Km i ens avisavem de que ja quedava poc. Era molt emocionant sentir l'ambient que es respirava en aquella carretera, tot esport i esforç. Ganes de superar-se respecte a una ocasió anterior, ganes de superar la primera vegada.
Durant tot l'ascens, hi havia marques que ens indicaven de la distància i l'altitud i ens ajudaven a regular energies. Marques que cada cop ens feien més feliços i ens servien de motivació.
Un cop a dalt, l'ambient era molt millor. Més ciclistes, orgullosos, contents, fotografiant-se, recuperant forces, animant als que anaven arribant. Des del cim i amb vistes panoràmiques espectaculars, el Mont Ventoux, ens va fer recordar per sempre del perquè del seu nom.

Gràcies familia per aquest dia i espero poder repetir d'altres!