Le Mont Ventoux, allez, allez!!

Finalment va arribar el cap de setmana tan desitjat i esperat. I val més també dir-ho, temut, no ens enganyem. Les condicions meteorològiques serien decisives.
Al matí ens posem en marxa dos vehicles. Al primer van l'Ori i la Vane, que estrenen cotxàs, i a l'altre anem la Berta, l'Agustí, el Sergi i jo. Un cop a l'autopista, no l'abandonarem fins arribar a Carpentras, ja a la Provença.
L'espígol ens dóna pistes que ja estem molt a prop. Després d'uns petits incidents amb el navegador...arribem sense problemes a l'hotel.
L'hotel està a Mazan, a uns 40 Km. del M.Ventoux, és familiar i els amos són molt amables. Passejada per Mazan, sopar a una pizzeria-restaurant i a dormir!
L'endemà tenim previst començar a pedalar a les 8:30. Com un rellotge fem la foto oficial de la sortida i a partir d'ara la carretera per davant. Ens segueixen la Berta i la Vane, això ens dóna molta seguretat.
Agafem la carretera de Mazan fins a Sault, que és una de les tres possibilitats d'ascendre la muntanya. És la de menor pendent però la més llarga.  Totes tres alternatives de pujada convergeixen a "La Grave" i des d'aquí al cim.
Fins a Sault, el paisatge és espectacular, sembla pla però no parem de pujar. Passem de 200 a 700m d'altitud en 30 Km escaig. La carretera, que travessa un coll, és molt agraïdafins i tot gaudim de descansillos. Un cop arribem a Sault tenim per davant 26 Km aprox i poc a poc anem pujant metres d'altitud i es van notant els Km que portem a les cames.
A bon ritme, el grup ascendeix.
Feia molt bon dia i la temperatura era ideal, tot i les petites sacsejades de vent. El vent seria el protagonista en els darrers Km. A 6 Km del cim el grup es divideix: l'Ori i el Sergi agafen un ritme més fort i marxen. L'Agustí decideix acompanyar-me durant aquests darrers Km per marcar un ritme més còmode.
En aquest punt ja vèiem com molts ciclistes que ja havíen coronat el cim baixen a tot drap i ens donen ànims. Fins i tot, com si d'una gran competició esportiva es tractés, hi havia fotògrafs disparant amb les seves càmeres i a mode de souvenir ens oferien les fotos de record. Et posaven la seva targeta a la butxaca del maillot i es quedaven tan contents. En aquell moment jo al.lucinava. I més ciclistes baixant, de totes les condicions físiques i de totes les edats i sexes. Hi havia gent amb Mountain bike, amb gos,  super preparats, d'altres més pajareros amb xandall, sense casc...
L'Agustí anava protegint-me del vent, que a pocs Km del cim ja bufava fort i ens feia desequilibrar. Vaig haver de parar un minut per a beure aigua, recuperar l'alè i poder continuar.

Al Sergi i a l'Ori els vam perdre de vista, la Berta i la Vane ens animaven aquests darrers Km i ens avisavem de que ja quedava poc. Era molt emocionant sentir l'ambient que es respirava en aquella carretera, tot esport i esforç. Ganes de superar-se respecte a una ocasió anterior, ganes de superar la primera vegada.
Durant tot l'ascens, hi havia marques que ens indicaven de la distància i l'altitud i ens ajudaven a regular energies. Marques que cada cop ens feien més feliços i ens servien de motivació.
Un cop a dalt, l'ambient era molt millor. Més ciclistes, orgullosos, contents, fotografiant-se, recuperant forces, animant als que anaven arribant. Des del cim i amb vistes panoràmiques espectaculars, el Mont Ventoux, ens va fer recordar per sempre del perquè del seu nom.

Gràcies familia per aquest dia i espero poder repetir d'altres!